Rototom '11 - Rico Rodriguez i Tiken Jah, una gran nit

Aquesta pasada nit ha estat especial en molts sentits, hi ha hagut moments de pell de gallina i moments molt reconfortants.
La nit ha començat amb Perfect i Lutan Fyah demostrant que el new roots jamaicà està més que viu, amb la yard del main plena i el públic gaudint de dos espectacles molt semblants i farcits d'energia.
Després dels jamaicans ha arribat un moment interessant i esperat per molta gent, era el moment d'escoltar la veu d'africa sense embuts, Tiken Jah Fakoly ha sortit a escena molt abans del previst cosa que ha fet que la gent no estigués espera al de Costa d'Ivori, tot i així només han fet falta dos temes perquè s'omplis la planada del main, no haviem vist encara al Ivorià i ha estat un gran sorpresa veure la força del seu espectacle i la conjunció de roots i música tradicional africana ha fet que l'audiència disfrutés d'un molt bon concert.
Sí el concert de Tiken Jah ha estat un d'aquests moments reconfortants també ho ha estat constatar que el públic del Rototom té molt criteri musical pel que fa al reggae, si els anteriors musics han gaudit d'una gran audiència qui no pot dir el mateix és Ali Campbell que ha estat sense cap mena de dubte un dels artistes del main amb menys public, el ex-cantant d'Ub40 tot i cantar els èxits que els van portar a les llistes d'èxits del pop dels 80 no va aconseguir que el públic respongués com es deuria esperar la crew del Rototom.

El moment pell de gallina va ser ja a les dues de la matinada en el Lion Stage amb tot el públic present – i estava ple de gom a gom – disposat a rendir-se a un mite. L'home de la foto no és un dinosaure del reggae, ell ja hi era als 50 fent història de la música jamaicana, és un mite de 77 anys que encara s'atreveix a pujar a un escenari amb un grup amb el que no han pogut assajar – molt bé els barcelonins Root Diamoons – i tocar el seu trombó repassant els èxits que va tocar amb Skatalites i altres standards del rocksteady. El concert de Rico Rodriguez va deixar moments emocionants amb el trombonista dret a l'escenari intentant acomiadar-se d'un públic que no parava de corejar el seu nom i que no volia que marxés, molt gran i com no molt de ball amb un dels pioners de la música jamaicana.
Aquesta nit ja és la última que estem per aquí, esperant a ra que arribi el moment de Lee Perry, Ken Boothe i per acabar de matar el nostre pas pel Rototom els Mellow Mood.